Sorpresa al tornar de pràctiques...

Primer de tot voldríem començar aquesta entrada agraïnt la col·laboració a la dona que ens ha donat un cop de mà en el treball, tot alimentant a la Shell, en Martin i les seves cries durant l'estada intensiva a les escoles de pràctiques.

Tot i així, la sorpresa al tornar de pràctiques no ha estat positiva, degut a que les cries no hi eren. Ens sobta, ja que una alumna de primer ens va assegurar fa deu dies que hi havia molts peixets i que eren vius.

Aquesta situació fa que ens qüestionem quins han estat els motius de la seva desaparició.
 Que no hi haguem trobat les restes de les cries ens fa arribar a una possible conclusió que, tot i que no ens agradi, creiem que és la més coherent: els pares se'ls han menjat.

Aquesta hipòtesi la veiem força factible ja que ens hem documentat i hem llegit que els pares poden arribar a menjar-se les seves cries quan aquestes comencen a mesurar més d'un centímetre.

Al saber que són uns peixos molt territorials, hem elaborat la següent teoria: quan els peixets comencen a créixer, els pares deixen de veure'ls com les seves cries i els conceben com enemics o amenaces que d'alguna manera estan invadint o conquerint el seu territori. Així doncs, tal i com farien amb altres espècies d'atacar-los o menjar-se'ls, és el que deuen haver fet amb els seus fills.

En algun dels fòrums que hem llegit per saber com cuidar les cries, es parla de separar-les quan s'apropen a la mida d'un centímetre per evitar aquesta situació que hem viscut nosaltres.

En el moment del seu naixement no vam observar que es mengéssin les cries. Eren molt petites i volíem veure-les créixer. Creiem que el fet de no haver estat aquí ha provocat que ningú es fixés en la seva evolució i les conseqüències hagin estat les que han estat.

Ens ha sabut molt de greu ja que ens vam començar a plantejar diverses solucions perquè les cries seguissin amb vida (donar-les a amics, regalar-les a la botiga, quedar-nos-les nosaltres, etc.) i també perquè ens hauria fet il·lusió no haver d'escriure això i haver pogut fer una entrada parlant de la seva evolució.

C'est la vie...!