Tancament del bloc

Per posar punt i final al nostre treball sobre l'observació dels éssers vius, volem destacar un seguit d'aspectes sobre els quals hem reflexionat.

Primer de tot, ens agradaria parlar de la connexió entre les components del grup. Entre totes hem fet que treballar juntes hagi estat fàcil: hem sabut organitzar-nos, tot tenint en compte els diferents punts de vista i l'aportació d'idees per anar totes a una. A més a més, gràcies al bon ambient de treball que s'ha creat, totes hem tingut una motivació i participació molt activa, que esperem que s'hagi entrevist en les diferents entrades d'aquest bloc.

Pel que fa al desenvolupament del treball, creiem hem utilitzat generalment el mètode científic com a metodologia: ens hem formulat hipòtesis i ens hem fet preguntes que han aconseguit motivar-nos i inquietar-nos per voler aprendre per nosaltres mateixes. Partint d'allò que sabíem i d'allò que ens interessava hem abraçat continguts més teòrics tals com la recerca d'informació (saber com cuidar els peixos, en quin hàbitat viuen, de què s'alimenten, etc.) o com la relació de les observacions amb el contingut teòric (arribar a la idea general d'ésser viu a partir de les característiques que compleixen i també de les funcions que comparteixen amb els humans, entre d'altres).

Volem destacar les conseqüències d'aquesta metodologia de treball perquè ha fet que ens involucréssim en la cura d'un ésser viu adquirint així un aprenentatge significatiu. Aquest últim ha estat a partir de la vivència i l'experimentació del procés evolutiu dels peixos (adaptació a la peixera, posta d'ous, naixement de les cries, etc.) que ha fet que interioritzem els continguts d'una manera molt més eficaç.

Podem dir que, tot i que en alguns moments vam dubtar, hem aconseguit l'objectiu que ens proposàvem: que la femella i el mascle es reproduissin. És cert que no esperàvem que les cries acabessin morint, però aquest fet no ha evitat que aprenguéssim. És més, segurament ens ha fet més conscients de la responsabilitat que comporta tenir un ésser viu al teu càrrec.

Per últim, volem parlar de l'aplicació d'aquest treball a l'escola. Creiem que és un bon recurs i un punt de partida per tal que els alumnes adquireixin responsabilitat i maduresa i també per abraçar altres temes més generals o concrets, com poden ser les característiques dels éssers vius i de l'extrapolació a altres espècies.

Sorpresa al tornar de pràctiques...

Primer de tot voldríem començar aquesta entrada agraïnt la col·laboració a la dona que ens ha donat un cop de mà en el treball, tot alimentant a la Shell, en Martin i les seves cries durant l'estada intensiva a les escoles de pràctiques.

Tot i així, la sorpresa al tornar de pràctiques no ha estat positiva, degut a que les cries no hi eren. Ens sobta, ja que una alumna de primer ens va assegurar fa deu dies que hi havia molts peixets i que eren vius.

Aquesta situació fa que ens qüestionem quins han estat els motius de la seva desaparició.
 Que no hi haguem trobat les restes de les cries ens fa arribar a una possible conclusió que, tot i que no ens agradi, creiem que és la més coherent: els pares se'ls han menjat.

Aquesta hipòtesi la veiem força factible ja que ens hem documentat i hem llegit que els pares poden arribar a menjar-se les seves cries quan aquestes comencen a mesurar més d'un centímetre.

Al saber que són uns peixos molt territorials, hem elaborat la següent teoria: quan els peixets comencen a créixer, els pares deixen de veure'ls com les seves cries i els conceben com enemics o amenaces que d'alguna manera estan invadint o conquerint el seu territori. Així doncs, tal i com farien amb altres espècies d'atacar-los o menjar-se'ls, és el que deuen haver fet amb els seus fills.

En algun dels fòrums que hem llegit per saber com cuidar les cries, es parla de separar-les quan s'apropen a la mida d'un centímetre per evitar aquesta situació que hem viscut nosaltres.

En el moment del seu naixement no vam observar que es mengéssin les cries. Eren molt petites i volíem veure-les créixer. Creiem que el fet de no haver estat aquí ha provocat que ningú es fixés en la seva evolució i les conseqüències hagin estat les que han estat.

Ens ha sabut molt de greu ja que ens vam començar a plantejar diverses solucions perquè les cries seguissin amb vida (donar-les a amics, regalar-les a la botiga, quedar-nos-les nosaltres, etc.) i també perquè ens hauria fet il·lusió no haver d'escriure això i haver pogut fer una entrada parlant de la seva evolució.

C'est la vie...!